Un últim dia

En aquell moment s’adonà que res no era com abans. Abans les coses eren fàcils, quan podia dir: “encara falten tres-centes cinquanta-set dies. La vista des d’un punt alt, pensar que encara faltava molt de temps, va ser i serà una cosa que porta a molta gent al fracàs. Però en aquesta situació era diferent. No es tractava d’una simple vista enllà . En aquest cas era veure anunciada (marcada, inclòs) la seva mort. Ja veia condicionada la seva existència des del seu naixement dins a la seva defunció. Però no tot era roí. Això li permetia saber quan duraria la seva vida. Això podria paréixer una cosa vil, un acte de crueltat, però té molts avantatges. Un d’ells és poder organitzar tota la teva vida sense por a equivocar-se als càlculs. Un altre avantatge és tindre la suficient força de voluntat per realitzar tot allò que es vol (ja que la por a la mort és molt immensa, pots fer les coses pensant en no desaprofitar el temps limitat que et queda de vida).Posteriorment, tot s’acaba. Mires si l’any és bixest. Penses. Aprofites el poc aire que et queda. Que dura és la vida del calendari.

© Arnau Ivorra Francés

Una respuesta a “Un últim dia”

  1. La vida i la mort són les dues cares de la moneda: una no existiria sense l´altra, encara que ningú ens prepare per afrontar la Parca. Per antitètiques, el text m´ha recordat les paraules de Dylan Thomas, “Ràbia, ràbia contra la mort de la Llum”.
    Felicitats, Arnau. Ja veig que la maduresa segueix sent la qualitat típica dels teus textos.

Deja un comentario

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.